FARAONS D'EGIPTE

INTRODUCCIÓ

La civilització egípcia és una de les més antigues que es coneixen. Es va desenvolupar cap a l’any 3000 abans de Crist al nord-est d’Àfrica, en unes de les terres planes i fèrtils regades pel riu Nil. Va durar fins el segle I abans de Crist.
El cap polític i religiós d’Egipte era el Faraó que era adorat com un déu.
Vivia en palaus immensos, envoltat de la seva cort, de grans luxes. La cort del Faraó era formada per centenars de servidor, esclaus, soldats i funcionaris. Els funcionaris eren ajudants dels Faraó, sabien escriure i comptar, i s’ocupaven de cobrar els impostos i de controlar i anotar tot el que passava.
Quan morien, els cadavers dels faraons eren embalsamats per conservar-los. Les vísceres del cos del difunt es guardaven en un vasos funeraris.
La religió va tenir un paper molt important. Cada faraó formava part d’una Dinastía, membres d’una mateixa família que van governar Egipte en un periode de temps concret.
Durant la Dinastia V, els faraons van començar a atribuir-se ascendència divina i des d’aquella època van ser venerats com a fills de Ra, l’únic déu important venerat de manera constant a l’antic Egipte.
Durant les primeres dinasties de faraons es van construir importants complexos funeraris per als faraons, que temps després esdevindrien en les grans piràmides, grans símbols de l’antic Egipte. Les Piramides eren tombes reials.






TUTMOSIS I
TERCER REI DE LA XVIII DINASTIA

Fill d’Amenofis I i d’una princesa anomenada Seniseneb, tot i que no hi ha seguretat sobre la partenitat d’Amenofis. Probablement va ser un fill il.legitim. Tutmosis I va començar el seu regnat amb una campanya contra Núbira.
Va dedicar-se després a l’administració del seu regne fent de Memfis la seva segona capital. Durant el seu regnat va realitzar nombroses construccions, sobretot a Karnak, on va començar el temple d’Amón.
La seva sobtada mort va provocar una important crisi dinàstica, ja que els seus dos fills havien mort temps abans.
Tutmosis I va ser el primer faraó que va construir la seva tomba a la Vall dels Reis.





AMENOFIS III
SETÈ REI DE LA XVIII DINÀSTIA

Amenofis III va ser el successor de Tutmosis III.
Va esdevenir un faraó de temperament enèrgic, amant de la guerra, de la caça i en general dels exercicis violents, expert en cavalls i en el maneig del rem i de l’arc. Durant el seu regnat va realitzar diferents campanyes per Síria, sotmeten pobles sencers i obligant-los a fer quantiosos tributs de guerra. Va ser un faraó envoltat de fons funcionaris, que van fer funcionar molt bé la seva administració. També va ser flexible en el culte a divinitats asiàtiques. En morir va ser enterrat a la Vall dels Reis. La seva tomba, bellament decorada, conté la totalitat de textos i algunes escenes del llibre L’Amduat i en la qual es va trobar el seu sarcòfag i mòmia.









AMENOFIS IV
DESÈ REI DE LA XVIII DINÀSTINA

Fill i successor d’Amenofis III, va ser conegut com Amenofis IV, tot i que el seu nóm era Akenaton. Va iniciar relacions d’Egipte amb països estrangers mostrant el prestigi que Egipte tenia a nivell internacional.
El faraó Amenofis IV va passar a la història com el faraó heretge i com un dels primers reformadors religiosos amb clares tendències monoteístes entorn d’Atón, a qui va edificar nombrosos temples en tot el país. Per molts estudiosos Amenofis IV és un dels faraons més interessants.





TUTANKAMON
DOTZÈ REI DE LA XVIII DINÀSTIA

La seva esposa Nefertiti, una de les filles del rei Amenofis IV, van fer que Tuttanhkamon pogués arribar a ser faraó.
Va tenir un curt regnat, ja que va morir amb només 19 anys, i sen saben poques coses. Va morir a causa d’un accident, tot i que molts estudiosos pensen que potser va morir de forma violénta, assassinat, per una fractura al crani o a conseqüència d’una malaltia infecciosa. La seva mort sobtada va plantejar problemes molt seriosos de successió. El Faraó no havia deixat descendència. Tuttnhkamon ha passat a la història per ser la troballa més famosa de l’antic Egipte. La seva tomba va ser trobada a la Vall dels Reis l’any 1922 per Howard Carter, envoltat de fabulosos tresors.





SETI I
SEGON FARAÓ DE LA XIX DINÀSTIA

Va ser fill i successor de Ramsès I. Va regnar durant 15 anys. Va dedicar-se a restablir el poder egipci en les zones asiàtiques. Ja en el seu primer any de govern va efectuar un atac contra els beduins, que s’havien apoderat de diferents fortalesses egipcies. Després atacaria Síria i d’altres zones. Els seu temple funerari el va situar en la Vall dels Reis, a Gurna. Una tomba molt gran i bella, amb moltes pintures de gran valor.








RAMSÈS II
TERCER REI DE LA XIX DINÀSTIA
Ramsés II va ser qualificat com “Sol de tots els països” “Imatge perfecte de Re” i “Gloriós sol d’Egipte”. Va ser un dels més importants faraons egipcis, educat conforme al seu rang i sota l’ideal de grandesa de les Dues Terres. Va ser un excel.lent caçador i sobretot un gran constructor a més d’un excel.lent militar i polític. No va dubtar a fundar diverses ciutats per tot el país que duent el seu nóm. Ramsès va extrendre el seu poder per diferents territoris, sotmeten els Hihites, el domini del quals va quedar garantit amb el matrimoni de Ramsès amb una princesa hihita, filla d’un Khattusilis III. Del seu regnat han arribat molts testimonis d’art i de monuments, com les restes del temple Akhmim. La seva mómia, universalment famosa, es troba al Museu de El Caire. Es creu que Ramsès II va ser el faraó de l’Exode, el perseguidor de Moisés.





CLEÒPATRA VII
DARRERA REINA DE L’ANTIC EGIPTE

Dona de gran intel.ligència i bellesa. Va governar el país juntament amb el seu germà menor Ptolomeo XIII de molt curta edat, amb qui s’havia casat per desig del seu pare. El seu govern es va veure alterat per diverses conspiracions. Acusada de conspiració va haver de fugir a Síria, després tornada a Egipte, va reclutar en el Delta Oriental un exèrcit per enfrontar-se al seu germà i espós. No obstant això la presència de Juli Cesar a Egipte, va evitar una guerra fraticida. La relació amorosa de Cesar amb Cleopatra, va provocar l’anomenada guerra d’Alexandria, contra els seus detractors. Això va fer que el Romà Juli Cesar, es fes l’amo d’Egipte i que posteriorment lliurés el país a Cleòpatra. Posteriorment va ser la parella de Marc Antoni. Temps després Cleòpatra VII va optar per suicidar-se mitjançant la mossegada d’una serp, per evitar caure en mans dels romans, contraris a Marc Antoni.



MENES
UN DELS PRIMRS REIS EGIPSIS

Considerat unificador del país i primer faraó, la historicitat de Menes no ha estat confirmada, tot i haver realitzat nombrosos intents per a identificar-lo amb algú dels primers reis de la I dinastia.
El document més antic que al.ludeix al seu nom data de la meitat del segle XV a. de C.: es tracta d'un escarabeo en el qual apareixen els noms de Menes, Hatshepsut i




THUTMOSIS III

Així mateix, apareix també registrat en les Llistes reals.
Les fonts gregues al.ludeixen a Menes, va ser fundador de Memfis i d'un temple a Ptah, localitat que recull una tradició segons la qual Menes hauria estat salvat durant una cacera per un cocodril, en el record del qual hauria fundat Cocodrilópolis . Sembla ser que el seu regnat va durar 62 anys, i morí trossejat per un hipopòtam.




ZOSER
SEGON FARAÓ DE LA III DINESTIA

Germà i successor de Nebka i fill de la reina Nymaathap, esposa de Khasekhemuy , últim rei de la II dinastia. En els seus monuments, el rei apareix únicament designat amb el seu nom Horus de Netjerikhet i amb el Nebty de Netjerykhetnebty. D'acord amb el Papir de Torí, Djeser va regnar durant dinou anys (vint-i-nou, segons Manetón). La capital del seu regnat es vav situar a Memfis. Va incorporar el déu Ra , el rei dels déus i també déu del sol, al culte reial. Va fer construir varis temples, a diferents llocs del país, amb honor a Horus (fill d’Isis i d’Osiris, deu protector dels infants) a Thot (deu de la escriptura i déu de la Lluna). Va ser enterrat en la piràmide escalonada de Saqqara, el monument funerari de pedra més antic del mon.



KEOPS
SEGON FARAÓ DE LA IV DINESTIA

Va governar des de vers el 2490 fins a vers el 2470 aC, uns 23 anys. Va succeir el seu pare Snefru amb prop de 40 anys.
La seva mare fou la reina Hetepheres I. Es va casar al menys amb Meritites I, Henutsen i Nefertkau (aquestes dues últimes, filles de Snefru).
Va construir la piràmide més gran del complex de Giza o Gizeh, la qual porta el seu nom , Piràmide de Kheops, el seu monument funerari. Les seves tres dones foren enterrades en tres petites piràmides subsidiàries situades al sud del complex funerari de la gran piràmide. Es possible, que l’esfinx de Giza també formés part del complexe funerari de Keops, al ser l’arquitecta Khufu fos també l'autor de tots ells-
Va enviar expedicions al Sinaí i va establir mines de diorita a Núbia, a la regió d'Abu Simbel on s'ha trobat el seu nom a Toshka. Una inscripció a l’Illa Elefantina fa pensar que les canteres de granit de la regió foren objecte de l'atenció del faraó que utilitzaria el granit d'Assuan i la pedra fina de Tura.
Alguns escrits senyalan que no va ser respetuós amb la religió, i que va fer tancar temples e inclús esclavitzar els seus súbdits. La realitat es que va ser un Faraó venerat, per el poble egipci, fins a la época romana, i que va fer edificar temples a Coptos, Memfis i altres llocs.
Del faraó es conserva una petita estatueta de ivori, de tan sols 7,5 cms d’altura, i trobada a un edifici del temple de Khentiulmentiu a Abidos.
Fou deïficat durant la Dinastia XXVI i el seu nom escrit a escarabats. S'ha trobat el nom de dos sacerdots encarregat llavors del seu culte.
A la seva mort, el va succeir el seu fill gran Djedefre.



KEFREN
QUART REI DE LA IV DINESTIA

Era fill del faraó Keops i de la reina secundària Henutsen.
Va regnar uns 26 anys .Va succeir a sa germà Djedefre. Va tenir unes quatre dones: Khamernebti I, Meresankh III i les més dubtoses Hekenuhedjet i Persenet.
De Khefren n'hi ha bastants estàtues, algunes de diorita. A un representació del rei es pot veure l'anomenat Temple de l'esfinx amb 10 estàtues colossals del faraó, que probablement mai fou acabat.
El seu monument funerari fou la piràmide de Khefren, propera a la del seu pare Kheops, i una mica més petita . L'estructura interior també és menys complexa. No obstant Khefren la va batejar com "la gran piràmide".


MICERÍ
REI DE LA IV DINESTIA

Va succeir al faraó Bakka o Baufre.
El seu període de regne fou d'uns 18 anys .
El seu pare fou Khefren i la seva mare la reina Khamerernebti I.
Es va casar amb Khamerernebti II que seria germanastre.
Va explotar les canteres d'Assuan i va dirigir alguna expedició al Sinaí.
Un total de sis estatues de Menkaure (Micerí) foren trobades per l'arqueòleg americà Reisner el 1910 entre elles una estàtua del faraó amb una reina que se suposa podria ser Khamerernebti II
Va construir com a monument funerari la Piràmide que porta el seu nom, Piràmide de Micerí, però que el va batejar com "Menkaure es diví".
La piràmide es menys gran que la del seu pare i avi i esta encaixonada entre 16 capes de granit. Volia també cobrir-la de granit però va morir abans de fer-ho.



AMENEMHAT I
REI EGIPCI, FUNDADOR DE LA XII DINESTIA

El seu regnat va durar uns trenta anys.
La seva mare es deia Nefret i el seu pare es deia Senwusret que era sacerdot.
Sigui per un cop d'estat incruent o mitjançant una revolta seguida d'una guerra civil no gaire llarga, Amenemhet va assolir el poder i es va proclamar rei.
La seva dona principal fou Neferytotenen. Al menys se sap de dues dones més: Dedyet, i Sobekneferu.
Va tenir un fill anomenat Lisht.
El seu fill, Lisht, va construir l'anomenada piràmide d'Amenemhet I.
També va renovar els contactes amb Fenícia, sobretot Biblos, i amb la zona de la mar Egea.
Amenemhet fou constructor de molts edificis: en va construir a Bubastis, Al-Khatana i Tanis i va començar importants edificis a Karnak, incloent el temple original de Mut al sud del gran temple d'Amon. També va construir a Coptos , a Abidos, a Denderah i a Memfis; al nord de Tell al-Daba va començar a construir un temple a Ezbet Rushdi que fou després acabat i ampliat per Sesostris III.
El rei era adorador d'Amon. En el seu temps l'adoració a Amon va substituir com a culte principal al deu guerrer de Tebes, Montu.
Amenemhet I era ja bastant gran quant va morir víctima d'un complot de l'harem, mentre el seu fill i corregent era en campanya contra els libis. Dues obres literàries parlen d'aquesta mort. Una d'elles explica que després d'estar amb una de les dones de l'harem se'n va anar a dormir i fou atacat per la seva pròpia guàrdia; va agafar les armes i va lluitar però no va rebre ajut; fou ferit i finalment mort. Tot i així el complot no va reeixir doncs el seu fill Senusret I va ser proclamat rei



AMENOFIS I
SEGON FARAÓ DE LA XVIII DINESTIA

Va regnar mes de 20 anys probablement prop dels trenta.
Era fill de la reina principal Amosis-Nefertari.
Durant el seu regnat la seva mare va restar com "esposa d'Amon".
Del rei es coneix una filla, de la que es va trobar el taüt, anomenada Satamun.
El seu regnat fou pacífic.
Es van restaurar temples a diverses parts i entre elles a Elefantina, Kom Ombo, Abidos i Nekhbet. Va construir el temple de Karnak a Tebes amb pedra que va portar de Hatnub i Bosra i arena de Djebel al-Silsila. L'Avinguda de pedra de Karnak fou obra seva i avui es troba reconstruïda. També va construir una capella a Amon amb una barca sagrada i va construir un temple d'Hathor.
Amenofis fou declarat deu pels sacerdots abans de la seva mort, un honor concedit rarament.
Amenofis i la seva mare Amosis-Nefertari foren especialment adorats a Deir al-Madinah.
Fou el primer rei que va construir la seva tomba a una certa distancia del seu temple mortuori, cosa que després va esdevenir corrent. La seva tomba podria ser una de Dra Abu al-Naga o la numero KV 39 de la vall dels reis. La seva mòmia, la del seu pare i altres, foren trobades en molt bon estat, el 1881.
Amenofis va tenir un fill, però va morir infant. Per manca de successió la corona va passar al seu cunyat Tuthmosis I, casat amb una germana esmentada com Amosis. Es possible que Tuthmosis fos net de Amosis.

CABRERA

Cabrera és una petita illa situada a 13,5 km. al sud de Mallorca, Illes Balears. És la més gran de les illes i illots que conformen l'Arxipèlag de Cabrera, té una superfície de 1.115 hectàres, un perímetre de 38,3 kilometres de costa i el seu punt més alt és Na Picamosques, de 172 metres d'alçada.
Encara que n'està molt separada, administrativament forma part del terme municipal de Palma i religiosament forma part de la Parròquia de Santa Creu.

Medi físic

Cabrera té una superfície de 1.115 hectàres, les seves distàncies màximes són 5,8 km. des de la Punta de n’Ensiola (SW) al cap Ventós (NE) i 5,2 km. des de el Cap de Llebeig (NW) a l’Imperialet (SE), compta amb un relleu muntanyos, tot i que de baixa alçada: Na Picamosques (172 mts), Penyal Blanc (161 mts.), Puig de Na Guardia (158 mts.), i una costa ratallada, de tal manera que tot i suposar el 0,22% del territori de Balears, disposa del 3,09% del seu litoral.


Història

Castell de Cabrera, segles XIV-XVII
Malgrat la seva mida, Cabrera té una rica història. A Cabrera hi acostaren fenicis, cartaginesos, romans i bizantins en busca de refugi, aliment i aigua.
AL segle XIV, s'hi construí el castell per a protegir Cabrera i Mallorca dels atacs de pirates berbers.
Al segle XIX, durant les guerres napoleòniques, l'illa va ser feta servir com a camp de reclusió per a presoners francesos. Tot i que n'hi entraren entre 6 i 9 mil, només 3.600 presoners retornaren a França.
Posteriorment, l'illa fou venuda a particulars que intentaren repoblar-la i explotar-la agràriament, sense gaire èxit fins que a principis del segle XX fou expropiada per a ús militar. Cabrera fou inclús emprada com a camp de tir


Vista de la badia

Finalment, el 1991 fou declarat el Parc Nacional Maritimoterreste de l'arxipèlag de Cabrera per tal de preservar la seva riquesa natural. Així doncs, avui en dia és un parc nacional. És l'illa deshabitada més gran de la mediterrània.


Comunicacions

L'única manera d'arribar a Cabrera és en vaixell. El port més proper a Mallorca és el de la Colònia de Sant Jordi, situat a poc més de 10 milles de Cabrera.
De totes formes, l'aproximació a Cabrera en qualsevol mitjà necessita autorització prèvia, que es pot aconseguir a les oficines del parc (a Palma) o al telèfon +34 971 72 50 10.


Entorn

Pel seu estatut de parc nacional, la majoria d'activitats a l'illa hi són fortament regulades. Tot això ha permès en pocs anys una recuperació de la flora i la fauna autòctona.
Dins els llocs destacats de l'illa cal esmentar:
sa Cova Blava: cova calcària excavada per la mar. Arriba a tenir un màxim de 20 m d'alçada i té una planta màxima de 120 m x 75 m. La boca té orientació nord-oest el que fa que a la tarda, la llum il•lumini l'entrada de la cova reflectint-se dins l'aigua. Això crea una aigua de color blau intens, que es reflecteix al sostre de la cova.

FORMENTERA

Situació geogràfica

Espanya forma, junt amb Portugal, la més occidental de les tres penínsules majors del sud d'Europa, un enorme promontori octogonal, en l'extrem sud-oest del continent. Està situada en una zona temperada, entre les latituds 43 47 ´ 24 ´ N. (Estaca de Bars) i 36 00 ´ 3 ´ S. (Punta de Tarifa), i entre les longituds 7 00 ´ 29 ´ E. (Cap|Caporal de Creus) i 5 36 ´ 40 ´ O. (Cap|Caporal de Tourinan). D'un total de 580. 825 quilòmetres quadrats, Espanya n'ocupa quatre cinquens de la península. Limita al nord amb el mar Cantàbric, França i Andorra; a l'est, amb el mar Mediterrani; al sud, amb el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic, i a l'est amb l'oceà Atlàntic i Portugal.
Els historiadors van donar a Espanya nombrosos noms diferents en el passat. Per a alguns era Ophiusa, per a altres Edetania, Sacania, Tartessos, Hesperia... Van ser els romans que van donar amb el nom d'Hispania, una paraula aparentment d'origen fenici, derivada del pasturatge, que probablement significa 'costa o illa de conills'. El professor García i Bellido creu que el nom d'Hispania data del segle II a.C. Strabo va considerar que els termes Iberia i Hispania eren sinònims. 'Els romans han cridat aquesta regió sencera', va escriure, 'Iberia o Hispania, dividint-la en dues parts, Ulterior i Citerior, i reservant-se el dret a modificacions administratives posteriors' (conseqüentment la divisió seria Baetica, Lusitania i Tarragoní).
L'Espanya peninsular té una àrea total de 493.486 quilòmetres quadrats, als quals cal, afegir 4.992 km quadrats per les Balears, 7.447 per l'arxipèlag canari i 32 per les ciutats espanyoles situades al nord de l'Àfrica: Ceuta, amb 18 km quadrats, i Melilla, amb 14 km quadrats.
La part més important de l'Espanya insular són els arxipèlags balear i canari. El primer, situat en un costat de la Península, a la Mediterrània oriental, consisteix a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera i altres similars, mentre que les Illes Canàries, al sud, a l'Atlàntic, davant la costa africana, comprenen Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, Gomera, Palma, Hierro i uns quants illots.

Clima

Encara que Espanya es troba en una zona temperada, el seu accidentat relleu dóna lloc a una gran diversitat de climes. Les muntanyes del Cantàbric marquen la primera zona de divisió climatològica ben definida. Al nord d'aquesta cadena, a l'estreta franja del nord, on se situen el País Basc, Cantàbria. Astúries i Galícia, es troba el que podríem cridar l'Espanya plujosa amb un clima marítim per excel•lència, només amb lleugeres variacions de temperatura, suaus hiverns i estius frescos, un cel gairebé constantment ennuvolat i freqüents pluges, encara que menors durant l'estiu. Aquest clima, que és típic a l'Europa occidental, afavoreix el tipus de vegetació del nord d'Europa. Al sud de la cadena cantàbrica es troba l'Espanya seca, amb un clima extremadament variable, sempre caracteritzat per escasses pluges i un implacable sol ardent en un cel intensament blau, ocasionalment creuat per ferotges tempestes locals de curta durada.
En termes de superfície, l'Espanya plujosa ocupa un terç del país, mentre que els altres dos terços corresponen a l'Espanya seca.

Vegetació

La relació entre relleu, clima i vegetació és evident així com la seva influència en certs sectors socioeconòmics, en l'agricultura i el turisme. La vegetació d'un país és un clar reflex de la seva diversitat climàtica i pot ser observada als paisatges característics de les dues Espanyes: l'Espanya verda, amb els seus exuberants i extensos boscos de full|fulla caduc i les seves riques planícies cobertes d'herba; i l'Espanya mediterrània, amb terres no conreades i plenes de brossa xeròfita i amb uns quants boscos que s'han adaptat a la sequedat de l'estiu. Els seus paisatges diversos i la seva rica flora (unes 8.000 espècies) constitueixen un altre tipus d'encreuament de camins, en el que plantes procedents de tot Europa es troben i barregen amb vegetació del nord de l'Àfrica. D'aquesta manera l'hagi europea creix al costat del roure mediterrani, el pi garric, la palmera africana i fins i tot l’ eucaliptus australià.
Aquest encreuament de camins botànic es caracteritza per certes zones ben definides que corresponen en gran manera als principals tipus de clima espanyols. A l'Espanya humida predomina el bosc, en el que abunden espècies com l'hagi o el roure, que creixen a les humides regions marítimes, amb els seus fulls|fulles plans i humits que cauen en els mesos més freds de l'hivern. Aquesta massa fresca està acompanyada per una rica i variada muntanya baixa dominada per falgueres i brucs. L'accidentat relleu del terreny i l'altitud ocasionen l'aparició de diversos tipus de vegetació; per exemple, als turons de cadenes muntanyoses ombrejats hi ha boscos de roures mentre que alzines i altres arbres similars tendeixen a desenvolupar-se en espais oberts; més amunt, el terreny està dominat per hagis i castanys, d'acord amb el tipus de terra, mentre que la reforestació ha afegit diverses espècies; més alt fins i tot es troben prades alpines i brossa.
L'Espanya seca es divideix en uns altres dos grups distintius de vegetació, d'acord amb la seva temperatura peculiar i aridesa, que es corresponen amb l'Altiplà i la depressió ibèrica, per una part, i l'Espanya mediterrània per una altra. Aquests dos grups tenen en comú la seva adaptabilitat a l'aridesa, que ha donat lloc a una combinació de bosc i brossa que poden créixer amb molt poca humitat. Per tant, i malgrat el deteriorament produït per l'home, un bosc típic d'alzines i alzines sureres sobreviu a l'Altiplà, encara que aquests últims prefereixen generalment terres més silicis i les arbredes ombrejades el sud i oest de la regió, estenent-se fins a l'oest d'Andalusia.
A les zones més seques, com La Manxa, Extremadura i especialment la vall de l'Ebre l'alzina és reemplaçada per bardissa escassa i molt seca. A les regions més humides i silícies (Lleó, Extremadura), és la muntanya baixa; en les més seques, terres calcaris de La Manxa i L’ Alcàrria, és la garriga; i finalment l'estepa, tant artificial com natural, cada vegada està més afectada per l'erosió i la desertificació, sobretot en l'oest d'Andalusia i Llevant.
A les zones costaneres de la Mediterrània hi ha una barreja|mescla botànica més complexa. A la costa mateixa, els boscos d'alzina estan intercalats amb una massa conífera dominada pel pi garric, el qual una vegada assolides majors altituds és reemplaçat per un altre tipus de coníferes més adequades per a regions muntanyoses, com el làrix i el pi royo. Junt amb ells, i segons la zona, és possible trobar hagis i roures, en el cas de les serres centrals de l'Altiplà, o roure i castany a Sierra Nevada, o fins i tot avet espanyol, una conífera d'origen nord-africà als turons de Ronda. En cotes més altes, es troba un tipus de paisatge sense arbres cobert amb bardissa xeròfit que s'ha adaptat a les temperatures fredes i seques típiques de les regions muntanyoses mediterrànies. Al contrari, a les vores de la Mediterrània s'estén un tipus de desert amb escassíssima vegetació, al sud-oest de Múrcia i Andalusia. En aquesta última, és fàcil trobar algunes espècies de plantes exòtiques, com la palmera nana, la perera espinosa índia i plantes d'aloe. Ocasionalment brollaran arbredes compactes o disperses de palmeres si hi ha suficient quantitat d'aigua subterrània.

FAUNA SILVESTRE

Mamífers: En absència de carnívors silvestres els mamífers de terra queden reduïts al conill (Oryctolagus cuniculus), la rata ( Rattus rattus), el liró careto ( Eliomys quercinus ophiusae) subespècie endèmica, dues espècies de ratolins (Apodemus sylvaticus i el Mus musculus) i a les espècies nocturnes que podem observar com l'eriçó (Erinaceus algirus) i, si alcem la vista, el ratpenat més comú (Pipistrellus pipistrellus).
Rèptils: Els rèptils estan representats pel dragó|sargantana, l'espècie més característica i més abundant de l'illa, adaptat a la presència humana. El seu color varia d'un marró clar fins un verd intens. Els dragons, el drac comú (Tarentola mauretania) i el drac rosat (Hemidactylus turcicus) més abundant; se'ls pot veure a la nit a la cacera d'insectes que acudeixen en els focus de llum de les façanes de les cases. Les tortugues de terra que es troben de forma aïllada són la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i la tortuga viu (Testudo graeca).
Aus: Al bosc tenim entre els més abundants el pardal (Passer domesticus), la cadernera (Carduelis carduelis), la copinya|verderol comuna (Carduelis chloris), el passerell comú (Carduelis cannabina), el verdecillo (Serinus serinus) i el papamosques (M.striata balearica). Entre els rapaços podem observar durant el dia el xoriguer comú (Falco tinnunculus) i de nit l'òliba (Tyto alba) i el mussol (Otus scops).
En el camp tenim la guatlla comuna (Coturnix coturnix), l'Alcaravà (Burhinus oedicnemus), la perdiu (Alectoris rufa), l'Alosa comuna ( Alauda arvensis), la Cogujada montesina ( Galerida theklae), la tórtora (Streptopelia turtur), la bugadera (Bisbita campestre) i el vistós puput (Upupa epops).
Hivernants: Els ocells hivernants són també molt abundants, formant verdaderes bandades a la primavera i a la tardor. Cal destacar el Zorcal comú (Turdus philomelos), el martellet|martinet comú (Nycticorax nycticorax), l'estornell (Stunus vulgaris), el martinet blanc, la Fredeluga europea (Vanellus vanellus), la becada (Scolopax rusticola), la Guatlla comuna (Coturnix coturnix) i el pit-roig (Erithacus rubecula) entre d'altres.
Migratoris: Els ocells migratoris més abundants en el camp són la guatlla comuna, l'alcaravà, l'estornell (Sturnus vulgaris), l'oreneta (Hirundo rustica) a l'estiu, l'alosa comuna, la cogujada montesina i el puput, més abundant i vistós.
Aus marines: Als penya-segats, l'espècie més representativa és la pardela balear, espècie endèmica de Formentera, la gavina és la més abundant, al costat del cormorà els podrem observar de forma abundant tant a la costa com mar endins i altres espècies com els chorlitejos patinegres (Charadrius alexandrinus) que freqüenten la vora del mar per alimentar-se. També aprofiten els penya-segats per niar la "falsía" (Apus apus), la "Mèrlera" (Monticola solitarius) , el corb (Corvus corax) el falcó peregrí (Falcó peregrinus), l'Àguila (Pandion haliaetus) i el Xoriguer comú (Falcó tinnunculus).
La Pardela balear. La Pardela balear o virot (Puffinus puffinus mauretinius) és una espècie endèmica de Formentera que viu sempre al mar i només acudeix a les grutes i coves del penya-segat de La Mola a reproduir-se.
Avui en dia està protegida però fins a la dècada dels seixanta existia el costum molt arrelada entre els veïns de la Mola de caçar-la com a font important d'aliment.
La cacera de la pardela era arriscada i desafiador. Els homes es despenjaven de nit pels penya-segats de La Mola lligats a una corda per accedir als nius que la pardela feia dins de les grutes del penya-segat per atrapar-la. Agafaven les pardeles amb una mà, no exempts de picades, i les mataven d'una mossegada al coll i les posaven dins del sac que portaven penjat a l'esquena.
FAUNA MARINA

Les aigües de Formentera, riques en diversitat d’espècies i amb una transparència excepcional, són un escenari perfecte per descobrir el món submarí.
El fons marí, amb les seves coves i esquerdes, els penya-segats i les seves selves de posidònia oceànica formen un dels hàbitats submarins més singulars i atractius amb abundant flora i fauna que es poden trobar a la Mediterrània.
Entre l'abundant fauna i flora existent al voltant de l'illa trobem algues, esponges, meduses, anemones, mol•luscs, crustacis, eriçons, estrelles de mar i infinitat de tota classe de peixos.
Tortugues: A la primavera arriben les tortugues marines al sud de Formentera, a unes milles mar dintre|endins les podrà observar prenent el sol a la superfície. La majoria de les tortugues provenen de les llunyanes costes de Florida, al continent americà, i arriben fins a Europa aprofitant la circulació del corrent del Golf de l'Atlàntic. Es queden entre Formentera i l'Àfrica un temps indeterminat abans d'iniciar el seu viatge de tornada|volta. Anys enrere nidificaven a les platges de Formentera.
Cetacis: El dofí mular (Tursiops truncatus) és el més abundant en les aigües mediterrànies i es poden observar sovint des dels penya-segats o navegant. També podem veure el dofí comú (Delphius delphis), el dofí "Cap. d'olla negra" (Globicephala melaena), el catxalot (Physeter catodon) i les balenes (Ziphius caviostris i la Balaaenoptera physalis).
Foques Monge (Vell Marí): Les foques Monge (Monachus monachus) són un dels deu mamífers en major perill d'extinció del món amb una població inferior als 800 exemplars. A les Illes va anar desapareixent al llarg del segle XX, extingint-se entre 1950 i 1960. El Govern Balear per mitjà de la Conselleria de Medi Ambient està realitzant un estudi per a la seva reintroducció, després de l'albirament d'un exemplar en aigües de l'illa de Mallorca a l'estiu de 2008.

Llocs d’interès
Sant Francesc de Formentera
Església de Sant Francesc Xavier
Sant Francesc de Formentera és la capital i la vila principal de Formentera, seu de l'ajuntament i dels principals serveis de l'illa. Forma una de les tres parròquies de Formentera i el poble està situat a la vénda de sa Miranda - Cala Saona.
El poble tenia 987 habitants en el padró del 2007, però la majoria de població és disseminada. La parròquia inclou els nuclis de la Savina i ses Bardetes, i les véndes des Brolls, es Ca Marí – Migjorn, es Cap de Barbaria, sa Miranda – Cala Saona, es Pi des Català i Porto-salè. El total de la parròquia té 4.500 habitants.
Després del repoblament de principis del segle XVIII, la població es va establir al voltant de l'antiga capella de sa Tanca Vella i es va construir un nou temple que a la vegada servia de fortalesa per refugiar-se. Fou inaugurat el 15 de maig del 1726 i dedicat a Sant Francesc Xavier. A l'entorn de l'església es van construir les primeres cases del que s'anomenava Poble de Formentera.
Prop de Sant Francesc, en un monticle pedregós camí de Porto-salè, es troben els molins fariners de sa Miranda. Des dels molins es té una àmplia panoràmica on se succeeixen estanys, braços de terra i mar: l'estany des Peix, l'estany Pudent, es Pujols, ses Salines, es Trucadors.
Església de Sant Francesc, segle XVIII.
Capella de sa Tanca Vella, segle XIV, dedicada a Sant Valero.
Molins de sa Miranda
Museu d'Etnografia de Formentera
Dates destacades
25 de juliol, festa de Sant Jaume, patró de Formentera.
3 de desembre, festa de Sant Francesc Xavier.

EIVISSA

Situació geogràfica

Espanya forma, juntament amb Portugal, la més occidental de les tres penínsules majors del sud d'Europa, un enorme promontori octogonal, en l'extrem sud-oest del continent. Està situada en una zona temperada, entre les latituds 43 47´24´N. (Estaca de Bars) i 36 00´3´´ S. (Punta de Tarifa), i entre les longituds 7 00´29´´I.(Cap de Creus) i 5 36´40´´O. (Cap de Tourinan). D'un total de 580. 825 quilòmetres quadrats, Espanya ocupa quatre cinquens de la península. Limita al nord amb el mar Cantàbric, França i Andorra; a l'aquest, amb el mar Mediterrani; al sud, amb el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic, i a l'aquest amb l'oceà Atlàntic i Portugal. Els historiadors van donar a Espanya nombrosos noms diferents en el passat. Per a alguns era Ophiusa, per a altres Edetania, Sacania, Tartessos, Hesperia. Van ser els romans qui van donar amb el nom de Hispania, una paraula aparentment d'origen fenici, derivada del pastoratge, que probablement significa 'costa o illa de conills'. El professor García i Bellido creu que el nom de Hispania data del segle II a. de C. Strabo va considerar que els termes Iberia i Hispania eren sinònims. 'Els romans han cridat aquesta regió sencera', va escriure, 'Iberia o Hispania, dividint-la en dues parts, Ulterior i Citerior, i reservant-se el dret a modificacions administratives posteriors' (conseqüentment la divisió seria Baetica, Lusitania i Tarragonina). L'Espanya peninsular té un àrea total de 493.486 quilòmetres quadrats, als quals cal afegir 4.992 km. quadrats per les Balears, 7.447 per l'arxipèlag canari i 32 per les ciutats espanyoles situades en el nord d'Àfrica: Ceuta, amb 18 km. quadrats, i Melilla, amb 14 km. quadrats. La part més important de l'Espanya insular són els arxipèlags balear i canari. El primer, situat a un costat de la Península, en el Mediterrani oriental, consisteix en les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera i altres similars, mentre que les Illes Canàries, al sud, en l'Atlàntic, enfront de la costa africana, comprenen Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, Gomera, Palma, Ferro i uns pocs illots.


Clima

Encara que Espanya es troba en una zona temperada, el seu accidentat relleu dóna lloc a una gran diversitat de climes. Les muntanyes del Cantàbric marquen la primera zona de divisió climatològica bé definida. AL nord d'aquesta cadena, en l'estreta franja del nord, on se situen el País Basc, Cantàbria. Astúries i Galícia, es troba el que podríem cridar l'Espanya plujosa, amb un clima marítim per excel•lència, solament amb lleugeres variacions de temperatura, suaus hiverns i estius frescos, un cel gairebé constantment nuvolós i freqüents pluges, encara que menors durant l'estiu. Aquest clima, que és típic en l'Europa occidental, afavoreix el tipus de vegetació del nord d'Europa. AL sud de la cadena cantàbrica es troba l'Espanya seca, amb un clima extremadament variable, sempre caracteritzat per escasses pluges i un implacable sol ardent en un cel intensament blau, ocasionalment creuat per feroces tempestes locals de curta durada. En termes de superfície, l'Espanya plujosa ocupa un terç del país, mentre que els altres dos terços corresponen a l'Espanya seca.


Vegetació

La relació entre relleu, clima i vegetació és evident així com la seva influència en certs sectors socioeconòmics, en l'agricultura i el turisme. La vegetació d'un país és un clar reflex de la seva diversitat climàtica i pot ser observada en els paisatges característics de les dues Espanyes: l'Espanya verda, amb les seves exuberants i extensos boscos de fulla caduca i les seves riques planícies cobertes d'herba; i l'Espanya mediterrània, amb terres no conreades i plenes de mala herba xeròfita i amb uns pocs boscos que s'han adaptat a la sequedat de l'estiu. Els seus paisatges diversos i la seva rica flora (unes 8.000 espècies) constituïxen altre tipus d'encreuament de camins, en el qual plantes procedents de tota Europa es troben i barregen amb vegetació del nord d'Àfrica. D'aquesta manera el faig europeu creix al costat del roure mediterrani, el pi carrasco, la palmera africana i fins i tot l’ eucaliptus australià. Aquest encreuament de camins botànic es caracteritza per certes zones ben definides que corresponen en gran mesura als principals tipus de clima espanyols. En l'Espanya humida predomina el bosc, en el qual abunden espècies com el faig o el roure, que creixen en les humides regions marítimes, amb les seves fulles planes i humides que cauen en els mesos més freds de l'hivern. Aquesta massa fresca està acompanyada per un ric i variat forest baixa dominat per helechos, aliagas i brucs. L'accidentat relleu del terreny i l'altitud ocasionen l'aparició de diversos tipus de vegetació; per exemple, en els ombrejats pujols de cadenes muntanyenques hi ha boscos de roures mentre que alzines i altres arbres similars tendeixen a desenvolupar-se en espais oberts; més amunt, el terreny està dominat per fajos i castanys, d'acord amb el tipus de sòl, mentre que la reforestació ha afegit diverses espècies o piceas; més alt fins i tot es troben prades alpines i mala herba. L'Espanya seca es divideix en altres dos grups distintius de vegetació, d'acord amb la seva temperatura peculiar i aridesa, que es corresponen amb la Meseta i la depressió ibèrica, d'una banda, i l'Espanya mediterrània per una altra. Aquests dos grups tenen en comú la seva adaptabilitat a la aridesa, que ha donat lloc a una combinació de bosc i mala herba que poden créixer amb molt poca humitat. Per tant, i a pesar de la deterioració produïda per l'home, un bosc típic d'alzines i sureres sobreviu a la Meseta, encara que aquests últims prefereixen generalment sòls més silícies i les ombrejades arbrades el sud i oest de la regió, estenent-se fins a l'oest d'Andalusia. En les zones més seques, com La Manxa, Extremadura i especialment la vall de l'Ebre l'alzina és reemplaçada per matoll escàs i molt sec. En les regions més humides i silícies (Lleó, Extremadura), és la forest baixa; en les més seques, sòls calcaris de La Manxa i La Alcarria, és la garriga; i finalment l'estepa, tant artificial com natural, cada vegada està més afectada per l'erosió i la desertificació, sobretot en l'oest d'Andalusia i Llevant. En les zones costaneres del Mediterrani existeix una barreja botànica més complexa. En la costa mateixa, els boscos d'alzina estan intercalats amb una massa conífera dominada pel pi carrasco, el qual una vegada arribades majors altituds és reemplaçat per altre tipus de coníferes més adequades per a regions muntanyenques, com el alerce i el pi royo. Juntament amb ells, i segons la zona, és possible trobar fajos i roures, en el cas de les serres centrals de la Meseta, o roure i castany en Serra Nevada, o fins i tot avet espanyol, una conífera d'origen nord-africà en els pujols de Ronda. En cotes més altes, es troba un tipus de paisatge sense arbres cobert amb matoll xeròfit que s'ha adaptat a les temperatures fredes i seques típiques de les regions muntanyenques mediterrànies. Per contra, a les ribes del Mediterrani s'estén un tipus de desert amb escassíssima vegetació, en el sud-oest de Múrcia i Andalusia. En aquesta última, és fàcil trobar algunes espècies de plantes exòtiques, com la palmera nana, la perera espinosa indi i plantes de aloe. Ocasionalment brollaren arbrades compactes o disperses de palmeres si hi ha suficient quantitat d'aigua subterrània.


Fauna

Es pot agrupar la fauna d'Eivissa en quatre grans grups, que es comenten breument a continuació:
Fauna marina: La diversitat de la fauna marina entorn de les illes Pitiüses és molt elevada, però no inclou una proporció significativa d'espècies endèmiques. Aquest fet ha de posar-se en relació amb la capacitat de dispersió de les espècies i, per tant, amb el seu feble grau d'aïllament genètic. En cas contrari, atès que el mar Mediterrani es va dessecar fa uns 5 milions d'anys, la fauna actual és producte d'una recolonització atlàntica a l'obrir-se Gibraltar. Els ambients de major diversitat són els litorals, tant els fons rocosos com els poblats per les prades de Posidònia oceànica. Dintre d'aquest grup ecològic són especialment importants les colònies d'aus marines, algunes d'elles amb relacions ecològiques amb l'Atlàntic, on passen una part del seu cicle anual. A més, els cetacis i les tortugues marines tenen en l'entorn d'aquestes illes les poblacions més importants de l'estat espanyol. La fauna de les aigües continentals està actualment representada per algunes desenes d'espècies d'invertebrats, relacionats de manera permanent (crustacis) o temporal (normalment insectes, en la fase larvària del seu cicle) amb les aigües interiors: són els amfibis (granota i gripau) i les aus palustres. Les zones més importants per a aquesta fauna són ses Salines i ses Feixes. No obstant això, algunes fonts i basses tenen també un interès considerable, malgrat que el seu espai sigui reduït.
La fauna terrestre de les Pitiüses està limitada per la seva insularitat, la aridesa del clima i la intensa transformació humana de la major part dels ecosistemes. Són de gran interès les formes endèmiques, algunes molt antigues (sargantana, invertebrats),unes altres són relativament modernes, ja que s'han diferenciat de les poblacions d'origen (en general, ibèriques o magrebins) després de la seva introducció per l'home. Els hàbitats de major interès són els litorals (les dunes i, especialment, els illots), les zones humides i els ecosistemes forestals. Les zones de cultiu tradicional tenen també un elevat interès zoològic. A més existeix un conjunt d'espècies que habiten les cavitats subterrànies, que pot estar integrat per animals terrestres i aquàtics i són especialment interessants els crustacis que habiten aigües subterrànies salades. És un grup molt estudiat a les Balears majors, on s'han descrit nombrosos endemismes i rareses biològiques. En les Pitiüses es coneixen deu cavitats amb elements biològics integrats per trenta-cinc espècies, sis de les quals són endèmiques de les illes Balears.


Llocs d’interès

La Marina, l’antic barri de mariners, pescadors i artesans, conserva el seu urbanisme característic. Petits comerços, bars i restaurants al costat de l'Eivissa Patrimoni de la Humanitat i a tocar del mar El barri va créixer fora dels murades de la ciutat fortificada, i amb el pas del temps anava fent-se cada vegada més gran en extensió i els activitats comercials que s’hi desenvolupaven va generar una gran activitat al barri. Feines molt duris relacionades amb la pesca i els transports marítims de mercaderies, que va donar molts llocs de feina i va crear famílies molt riques que van desbancar el poder dels senyors feudals del camp que vivien a Dalt Vila. Actualment entre els seus carrers de barri mariner trobem mercats d’artesania, botigues de moda, bars i restaurants, que ens permeten assaborir la gastronomia de la illa. És Mercat Vell - La Marina El 1790 era conegut com la plaça de la Verdura, el mercat a la porta principal de la ciutat fortificada, on els pagesos del camp portaven a vendre els seus productes. El Mercat Vell és obra de 1872 i fou restaurada per Raimon Torres el 1997 . Hi podem trobar fruita i verdura, flors del camp, productes biològics i una curiosa parada d’entrepans. AL voltant del mercat, és troba un bon ambient en bars i botigues amb encant. Erwin Broner Erwin Broner, ciutadà, arquitecte, pintor. Nascut a Alemanya a l’any 1898. Arribà a Eivissa l’any 1934 i realitza el primer estudi seriós sobre l’arquitectura rural de l’illa del que és te notícia. La guerra civil l’obligà a emigrar als Estats Units i tornà definitivament a Eivissa a l’any 1958 realitzant als anys seixanta la majoria dels seus projectes i obris d’estil del moviment modern. Defensava un progrés racional per a la illa d’Eivissa i és va implicar molt en la societat civil i amb els artistes de la època que hi arribaven. Va promoure el grup artístic "Grup 59" Algunes de les seves construccions a la ciutat d'Eivissa: A Sa Penya Casa Broner. De l’any 1960. Casa on va residir l’arquitecte i la seva esposa. AL Puig donis Molins Casa Strauss, de l’any 1960, C. AL Sabini, 45 Casa Kauffman, de l’any 1960, C. Lucio Oculacio, 30-32 Casa la Falaise de l’any 1964, C. Lucio Oculacio, 44. A s’illa Plana, Marina Botafotch Casa Pearson, any 1970 . Casa Louyet- Mazy, any 1966. C. sa Illa Plana, 36 Casa Sinz, any 1964, C. sa Illa Plana, 24. Cementeri Vell Conegut també com a cementiri de ses Figueretes, va ser construït a 1835 al voltant d’un que ja existia donis de 1814. Aquest degué ser el primer cementiri extramurs de la ciutat d’Eivissa. En 1907 quedant el recinte petit s’amplià fins a donar-li la forma i extensió actuals. L'arquitectura dels panteons familiars evoluciona donis de l’ús de cobertes de volta dels primeres fins als de dues aigües dels posteriors. Diversitat de panteons de famílies d'Eivissa, juntament amb alguns dels primers visitants estrangers de la illa. Av. de Sant Jordi s/n, Barri de Ses Figueretes.

MENORCA

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una peculiar geografia i història natural i humana. El seu nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues illes Balears (el mot llatí minor va donar el català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla el menorquí, un subdialecte del dialecte balear del català oriental. Fins i tot les àrees de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronuncia de la e tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella (Veny, J. 2002).




Geografia i història natural

Menorca, amb una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània Occidental (40ºN 4º E), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques, sent la més septentrional de les Balears. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània Occidental, en el qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Però alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.
El clima de Menorca és típicament mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 16,7 °C. Les precipitacions anuals mitjanes són de 600 mm, concentrades principalment a la tardor i amb un marcat caràcter torrencial. A més, hi ha una important variació interanual amb llargs períodes de sequera repartits irregularment al llarg dels anys. Això fa que a Menorca només puguin viure espècies adaptades a suportar llargs estius secs i calorosos. Un aspecte important de la climatologia de Menorca és el vent, predominantment de Nord (tramuntana), encara que des de l'abril fins al juliol augmenta la importància dels vents de component Sud. Tot i la importància relativa del vent de tramuntana, l'illa, com a mínim el Migjorn, no és tan ventosa com es podria pensar o com es podria deduir d'un paisatge on sovintegen els arbres i arbusts de formes abanderades o es jaleo a Menorca pulviniformes (la freqüència de vents sostiguts forts no és alta, és del 9%, i la freqüència de puntes de vent fortes tampoc és exagerada, tot i que supera el 12% dels dies). Així doncs, cal cercar una explicació addicional per explicar el modelat que pateix la vegetació a tota l'illa, d'orientació cap al sud ja que les pures dades de vent no ho justifiquen prou. L'explicació és la salinització eòlica d'impacte, la gran càrrega de sals marines que transporta l'aire, sobretot els vents forts de tramuntana (que són els que s'originen més lluny, i que en el seu viatge travessen i encrespen més mar). L'impacte de l'aerosol salí sobre les superfícies foliars exposades provoca la mort dels teixits per deshidratació i provoca que en un sol dia de fort vent el 50% dels folíols exposats al Nord d'un llentiscle sucumbeixin. Així és com arbres i arbustos perden massa en el seu costat nord en relació al Sud, i adquireixen la forma abanderada. És un modelat que no necessita forts vents sostinguts, sinó cops de vent de tramuntana forta o molt forta en dies puntuals. Els períodes intermedis hi ha un procés de recuperació de la forma arrodonida, però que no arriba mai a completar-se a causa d'un següent episodi de tramuntanada.
A finals de l'Oligocè i principis del Miocè l'illa va patir un procés de distensió tectònica. El resultat va ser la formació de petites fosses al nord i l'enfonsament de tota la part meridional, que va quedar per davall de la mar durant un període de gairebé 12 milions d'anys. Ocasionalment el nord també es va veure envaït per aigües marines durant períodes molt més curts de manera que Menorca estaria en aquest períodes coberta totalment per les aigües marines. Això se sap perquè segons recents campanyes (BELLÉS et al, 1989) i malgrat I'exhaustivitat de les prospeccions cada vegada és més clar que a Menorca no es troben veritables troglobis terrestres, i per tant, no hi ha cap vestigi vivent d'una fauna arcaica. Aquestes dades biospeleologiques actualment disponibles fan concloure que Menorca hauria quedat submergida durant les transgressions marines del Tortonià (BOURROUILH, 1983). D'aquesta manera, l'origen de la fauna cavernícola (i de la fauna en general) de Menorca caldria interpretar-lo sobre la base de repoblaments succeïts entre el Tortonià i el Messinià, a partir d'estocs faunístics procedents fonamentalment del SE ibèric (BELLÉS, 1987), atès que entre els dos estatges esmentats es donaren connexions de terra ferma entre Ibèria i Balears (vegeu, per exemple, ROGL i STEININGER, 1 983).
Durant la immersió del sud de l'illa es van desenvolupar esculls de corall. Aquests ecosistemes generen grans quantitats de sediments calcaris que es van acumulant per donar lloc finalment a roques calcàries. Això és el que va passar a Menorca, de manera que la majoria de la roca que hi ha a la regió de Migjorn deriva d'aquells antics esculls coral•lins. Són terrenys terciaris semblants als que podem trobar a les altres illes de l'arxipèlag. Però la meitat nord que va quedar emergida, sa tramuntana, són terrenys primaris i secundaris, molt menys freqüents a les illes (i fins i tot hi ha pissarres del Carbonífer que no trobem enlloc més).
Això dóna una personalitat pròpia a l'illa, tant des del punt de vista paisatgístic, com biològic. La història geològica d'aquesta illa ha estat doncs molt moguda, però es podria dir que des de mitjan de l'era terciària (al Miocè mitjà, ara fa uns 15 milions d'anys) l'illa és semblant a com la trobem ara.

Fauna del passat

La colonització faunística de les Balears es pot classificar en quatre episodis diferents:

Primer episodi faunístic: La regressió marina de Languià-serraval•lià, és a dir, la davallada del nivell del mar, que va tenir lloc en el Miocè mitjà, fa uns 14,8 milions d'anys, va permetre el pas d'espècies del continent cap a Menorca. Una transgressió marina posterior, és a dir, un augment del nivell del mar, va isolar aquests animals. Només es coneix un jaciment que dati d'aquest període tan remot (el de Punta Nati). S'ha trobat un ocotònid (llebre xiuladora de mida molt gran, el Gymnesicolagus), un glírid, una tortuga i un ocell (aquests dos últims sense poder determinar per causa del mal estat de les mostres).

Segon episodi faunístic: El tancament de l'estret de Gibraltar pel xoc de les dues plaques tectòniques a principis del Messinès, l'etapa del Miocè superior de l'era terciària, entre els 5,6 i 5,35 milions d'anys, va fer davallar les aigües fins a un màxim de 1500 m per sota del nivell actual. Aquest assecament del Mediterrani va permetre la connexió de nou amb la península i el pas d'un nou grup faunístic que substitueix l'anterior. Aquesta fauna consta d'una tortuga molt grossa, la Cheirogaster gymnesica, un conill gegant (els exemplars més grans s'estima que tenien 24 kg), un nou glírid molt gros, el Muscardinus cyclopeus, una rata pinyada, el Rhinolopus grivensis, una granota, una sargantana i diversos ocells. Un cop es torna a obrir l'estret, i torna a pujar el nivell del mar, es constitueixen dos elements geogràfics que es mantindran sempre més separats: les Pitiüses (2000 km²) i les Gimnèsies (9.600 km2). Les primeres són les terres que ara formen Eivissa i Formentera, a només 90 km del continent (la península ibèrica). Les segones són les terres que ara formen Mallorca i Menorca. A partir de la crisi messiniana, la Mediterrània ha variat més vegades el nivell de les seves aigües, fins a 130 m, cosa que ha portat a molts episodis de retrobament i d'aïllament entre Mallorca i Menorca (tants com glaciacions, que són més de 30) però sempre romandrà un canal marí infranquejable per a la fauna terrestre de com a mínim 70 km entre Mallorca i Eivissa. Això fa que les espècies de les Gimnèsiques evolucionin diferent de les Pitiüses.

Tercer episodi faunístic: Comença amb l'inici de les glaciacions, ara fa 2,35 milions d'anys. La fauna del Myotragus que es troba a Mallorca entra en contacte amb la del conill gegant de Menorca, i és substituïda. Aquesta està composta per dues espècies d'amfibis, una de rèptils, tres mamífers terrestres i un nombre abundant de rates pinyades i d'ocells.

Quart episodi faunístic: L'home introdueix animals que seran la causa d'una nova substitució faunística. Mostels, serps d'aigua, granotes, sargantanes, conills, gats, etc. delmaran ràpidament la fauna autòctona, i imposaran la seva superioritat competitiva.
Fauna actual


Albufera des Grau

La costa de tramuntana és una costa molt ventosa a causa de la proximitat amb el golf de Lleó, i de naturalesa sílícica en gran part (a partir de cala Morell fins a Maó, excepte els caps de Cavalleria i de Fornells, i la costa oest d'Addaia). Això ha conreuat endemismes que ni tant sols els trobem a Mallorca, espècies úniques de
Menorca.
Com ja s'ha dit, quan l'home s'estableix a l'illa, ara fa 5.500 anys, s'hi donen profundes modificacions. El boix endèmic (Buxus balearica) que recobria gran part de Mallorca i Menorca desapareix, i amb ell, l'únic mamífer en el món que se'l menjava, una cabreta anomenada Myotragus. La sargantana pròpia de les Gimnèsies també va desaparèixer de Menorca i Mallorca, i només van restar representants seus en els illots dels voltants (30 subespècies diferents, una per cada illot, la darrera trobada en un illot al mig de l'Albufera d'es Grau, que prova l'antiguitat d'aquesta llenca d'aigua dolça que s'endinsa dins l'illa). Però aquesta desaparició és més recent, durant els primers segles de la nostra era, i es deu a la introducció dels mostels pels romans per controlar els conills que es menjaven els seus conreus.
Amb tot, es coneixen actualment un total de 582 espècies de vertebrats que es reparteixen de la següent manera: 324 peixos, 3 amfibis, 12 rèptils, 218 aus i 26 mamífers.
La fauna vertebrada terrestre és més aviat pobre (ha perdut els endemismes que tenia per l'efecte de l'home: la cabreta gimnèsica, el conill gegant de Menorca, la sargantana gimnèsica, la musaranya gimnèsica, la rata cellarda gimnèsica, el ferraret). Destaca la presència de la marta, animal introduït i que s'ha adaptat molt bé als racons forestals de l'illa. Les aus també han perdut exemplars per l'efecte de l'home (l'òliba gegant) però malgrat tot es troben molt ben representades a l'illa.
La situació geogràfica estratègica de l'illa fa que sigui un territori on abunden les visites d'aus migratòries que travessen la Mediterrània per traspassar els continents europeu i africà. També és terra de nidificants tan rars com són la Baldriga pufí baleàrica (Puffinus mauretanicus), l'àliga pescadora (Pandion haliaetus) o l'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus).
Recents estudis d'anellament reconeixen la presència de 31 espècies d'ocells passeriformes nidificants a Menorca
Amb tot, el llista de fauna endèmica a Menorca presenta més de 150 espècies.
La fauna invertebrada terrestre de Menorca ha estat objecte d'estudi i seguiment durant aquest darrera dècada. Es coneixen una trentena d'espècies de papallones diürnes citades a l'illa.[11] Els valors enregistrats els anys 2001, 2002 i 2004 d'abundància de papallones diürnes en recorreguts fets per Algendar i el 2004 per Es Grau són notòriament més alts del que caldria esperar per a una zona que es pot considerar litoral, si es comparen amb altres itineraris BMS (Butterfly Monitoring Scheme) de les costes catalanes.

Flora actual

La flora de Menorca ha estat llargament estudiada en aquests darrers dos segles. Són molts els llistats florístics que s'han extret, de manera que a hores d'ara es pot inferir una bona visió de la vegetació de l'illa, dels seus endemismes, de les espècies de nova aparició, així com també del vessant etnobotànic: els seus noms vernaculars i els seus usos en la medicina tradicional i en la cultura illenca.

La vegetació potencial de l'illa (entesa com a climàcica) seria majoritàriament forestal i estaria formada per l'ullastrar (2) a la zona de mitjorn, i l'alzinar (1) a les muntanyes interiors, i barrancs.
També hi cabrien comunitats permanents que formarien conjunts no forestals com són les dels boscs de ribera d'alguns torrents importants, les dels coixinets espinosos i eixorba-rates als penya-segats costaners i promontoris elevats d'una mica més endins, la nitrohalòfila d'illots, o les d'aiguamolls i sorrals costaners.
Tipus de vegetació actual (Mapa de cobertes forestals de 1995):
La vegetació forestal representa actualment un 33% del territori menorquí, i d'aquesta un 45% és ullastrar i un 15% alzinar. La resta són brolles o marines, és a dir, formacions arbustives baixes que disten encara molt de ser les comunitats arbòries climàciques esmentades.
Les comunitats permanents representen actualment un 3% del territori menorquí. Així doncs, la vegetació natural a Menorca es troba reduïda a un 36% del territori.


Vegetació forestal (vegetació zonal):

Alzinar baleàric (Cyclamini balearici-Quercetum ilicis): 34,21 km² (16,88 km² segons l'Institut Balear d'Estadística). Alzinar madur que s'estén per les zones més muntanyenca de l'interior de l'illa (termes d'Alaior i Mercadal) i pels barrancs més llargs i profunds.

Alzinar amb ullastrar (Cyclamini-Quercetum + Oleo-Ceratonion): 3,55 km². Alzinar mixt, ullastrar de transició

Ullastrar menorquí (associació Prasio-Oleetum Silvestris): 104,42 km². Ullastrar característic de l'illa molt abundant sobretot a la zona de Mitjorn

Marina calcícola de cipell i romaní (associació Loto-Ericetum): 20,77 km². Brolles dels terrenys calcaris de Tramuntana

Marina silicícola de bruc i estepa (associació Ampelodesmo-Ericetum scopariae: 16,05 km². Landes dels terrenys silícics de Tramuntana

Alzinar amb marina de cipell (Cyclamini-Quercetum + Loto-Ericetum): 17,43 km². Alzinar de regeneració amb cipell i romaní dels terrenys calcaris de l'interior de l'illa

Marina de bruc amb alzinar (Ampelodesmo-Ericetum + Cyclamini-Quercetum): 19,45 km². Alzinar de regeneració amb estepes i bruc dels terrenys silícics de l'interior de l'illa (termes des Mercadal i Ferreries)

Marina de bruc amb ullastrar (Ampelodesmo-Ericetum + Prasio-Oleetum): 3,35 km². Ullastrar amb estepes i bruc dels terrenys silícics de Tramuntana (sa Mesquida, Mongofre, illa d'en Colom, es Verger)

Marina de cipell amb ullastrar (Loto-Ericetum + Oleo-Ceratonion): 5,51 km². Ullastrar amb cipell (bruc d'hivern) i romaní d'entre barrancs de la costa Sud (termes des Mitjorn Gran, Ferreries i Ciutadella)

Màquia d'aladern femella (associació Aro picti-Phillyreetum rodriguezii): 3,10 km². Marines molt localitzades d'aladern femella de la costa de Tramuntana

Sivinar (Associació Clematido Balearicae-Juniperetum turbinatae): 1,17 km². Savinars menorquins d'alguns punts de la costa de Tramuntana

Vegetació arbòria, arbustiva, pradenca, aquàtica o rupícola de tipus azonal:

Vegetació dunar (classe Ammophilletea): 1,55 km². S'estén en els sorrals de les cales més importants de l'illa

Tamarellar i alocar (associació Leucojum-Viticetum, classe Nerio-Tamaricetea): 0,90 km². Molt dispersa. Vora torrents i fondals d'algunes cales

Vegetació de plantes aqüatiques: 2,28 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia a Tramuntana, i Son Bou i Trebalúger al Mitjorn són els indrets més notables

Matolls halòfils mediterranis de saladars (aliança Salicornion fruticosae): 1,61 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia

Comunitat halòfila de roquissar litoral (subaliança Crithmo-Limonienion): 8,12 km². Vegetació que trobem en primer terme dalt dels penyals litorals de l'illa

Matollar nitrohalòfil litoral (associació Suaedetum verae): 1,80 km². Matolls dels illots, adaptats altres concentracions de nitrats provinents dels excrements de les aus i a la salinitat extrema de l'aerosol marí.

Comunitat de socarrells (subaliança Launaeenion cervicornis): 8,40 km². Acantonada als penya-segats litorals, en segon terme

Comunitat de tapareres (associació Capparietum rupestris): 1,11 km². Vegetació prelitoral entre Cap de Bajolí i Punta Nati

Comunitats xerocàntiques no estrictament litorals (associació Astragalo balearici-Teucrietum mari): 0,33 km². Eixorba-rates costaners d'alguns punts de la costa de Tramuntana

Comunitats xerocàntiques estrictament litorals (comunitat d'Antemis marítima i Melilotus indica): 0,3 km². Vegetació en primer terme dels roquissars litorals de Punta Nati

Cal també fer esment a la presència de rodals de sureres en els llocs de Algarrovet, Alfavaret, Binimoti, Binillubet, Es Puig Mal, Llinaritx Nou i Sant Isidre. Són poblacions marginals que presenten una peculiar estructura genètica. La singularitat de les poblacions de sureres menorquines radica en la presència de dues filiacions diferents: d'una banda, les que serien de filiació ibèrica (banda Oest de l'illa), i les que serien de filiació tirrènica (banda Est de l'illa).[25]
Ambtot, la flora endèmica de Menorca presenta 83 tàxons (entre espècies, subespècies i varietats). La flora autòctona no endèmica presenta 1070 tàxons (dels quals 132 són cosmopolites) i l'al•lòctona (amb xenòfits arquèòfits i neòfits) presenta 160 tàxons.[26]


Turisme

La cova d'en Xoroi un dels principals reclams turístics de l'illa
El turisme a Menorca aporta una població visitant que supera en escreix la població resident a l'illa. Així, segons l'IBAE (Institut Balear d'Estadística) l'any 2003 van visitar Menorca 1.058.019 turistes en avió i 61.174 en vaixell. De tots ells 278.00 eren de nacionalitat espanyola i 840.000 eren d'altres nacionalitats, la majoria britànics (602.588).
Aquesta gran freqüentació de turistes ha conduït a posar en perill moltes àrees protegides (platges verges), com a senyalat darrerament l'OBSAM[
Un altre fenomen que s'està donant aquests darrers anys és l'arribada d'immigrants fomentada pel creixement turístic. L'any 1996 hi havia 1888 persones nascudes a l'estranger que residien a Menorca; l'any 2003 n'hi havia 8.889, és a dir, més de 4 vegades més, i l'any 2007 n'hi havia 15.098 i el 17% del padró. Cal tenir en compte que existeixen dos tipus d'immigrants a Menorca: l'immigrant que ve a passar la seva jubilació a Menorca, i que majoritàriament és de nacionalitat anglesa (2094 anglesos empadronats l'any 2003 i 3241 l'any 2007) o del continent europeu (italians: 479 al 2003 i 996 al 2007, alemanys: 448 al 2003 i 676 al 2007, francesos: 274 al 2003 i 483 al 2007), i l'immigrant que ve a treballar a Menorca, i que majoritàriament és sud-americà (equatorians: 1176 al 2003 i 1597 al 2007, colombians: 443 al 2003 i 565 al 2007, argentins: 357 al 2003 i 608 al 2007, bolivians: 139 al 2003 i 691 al 2007, Brasil: 88 al 2003 i 406 al 2007, etc.) o magrebí (marroquins: 855 al 2003 i 1449 al 2007).
També hi ha la població nascuda a altres comunitats autònomes que en termes absoluts també augmenta (l'any 2001 era de 16.181 persones, al 2003 de 19.430 i al 2007 de 21.454), però que en termes relatius porta temps estancada (el 22-23% de la població empadronada). D'aquests, andalusos (5039) i catalans (4577) eren al 2001 les procedències més nombrososes. Aquí també es poden distingir 2 tipus d'immigració: un motivat per raons més aviat socioeconòmiques (andalusos) i una altre motivat per raons més aviat sentimentals, culturals o comercials (catalans).
En tot cas, l'èxit turístic de Menorca ha provocat que tant la classe mitja com la classe obrera d'arreu hagi decidit fixar el seu lloc de residència permanent en l'illa. I això ha conduït a que aproximadament un 40% de la població empadronada actual (2007) no sigui menorquina d'origen. Aquesta és una tendència que es preveu que continuï incrementant-se, de manera que en pocs anys es pot arribar a la paradoxal situació que a Menorca hi visquin més persones no nascudes a l'illa (o sigui, immigrants) que menorquins d'origen (o sigui, autòctons).

VÍDEO ILLES BALEARS

MALLORCA

Situació geogràfica




Relleu

Mallorca està constituïda per dues serres de muntanyes, orientades de nord-est a sud-est i per una plana baixa, més o menys accidentada, situada entremig de les dues serralades.
La Serra de Tramuntana està a la banda nord-oest de l'illa, té nombrosos cims de més de 1000 metres d'altitud, hi predomina el modelat càrstic .
La Serra de Llevant,paral•lela a la costa, al sud-est de Mallorca és més baixa i de morfologia més suau, l'altitud màxima és al Puig de St. Salvador a 509 m d'altitud.
La plana central de Mallorca presenta pujols i baixes muntanyes on hi destaca el Puig de Randa amb 548 m.




Clima

El clima mallorquí es caracteritza per temperatures altes a l’estiu (superant els 30 graus) i moderadament baixes a l’hivern (inferiors als 5 graus).
Les nevades son caracteritzades a la serra de tramuntana però excepcionals a la capital.
El niell d’humitat es molt alt.





Vegetació

Entre els paisatges més característics de Mallorca cal destacar la gran quantitat de garrigues i alzinars.

ALZINAR
L'alzinar és la comunitat vegetal que més equilibri mantindria amb tots els factors del nostre medi, però la intervenció i ocupació humana l'ha fet reduir de forma extraordinària.
El sotabosc de l'alzinar conserva un cert grau d'humitat que contribueix al creixement d'una ampla varietat d'arbusts i herbes gràcies a les grans ombres que creen. No obstant, l'acció de l'home amb l'extracció de llenya i altres accions ha deteriorat el sotabosc de l'alzinar. Entre les plantes més significatives podem trobar:


- L'alzina: les seves fulles són dures, d'un color verd fosc. El seu fruit és l'aglà.





- Arboçera: és un tipus d'arbust amb branques tendres i vermellenques. Té unes fulles grans i lluentes. Les seves flors són blanques i el seu fruit comestible és l'arboça.


- Mata: és un dels arbusts més comuns i més coneguts. A l'estiu desprèn una olor molt agradable. Les seves fulles són lluentes per damunt i deslluïdes per davall. El seu fruit és el llentiscla que antigament se’n treia un oli i les seves fulles servien com a planta medicinal.


- Llampúdol bord: és un arbust endèmic de l'alzinar balear que arriba a fer un metre d'alçada. Les seves fulles són inconfusibles: dentades i espinoses. El podem trobar o podíem trobar a Mallorca i Cabrera.




GARRIGA
La garriga de les Balears està formada per: la garriga d'ullastres i garballons que ocupen els llocs més secs i més depredats; i la garriga de ciprells i romanins. Aquí podem veure unes quantes plantes característiques de la garriga:

- Ullastre: aquest arbre té les fulles molt semblants a les de l'olivera però és més petit. La fusta d'ullastre és molt dura i s'utilitza per fer arades, mànecs d'eines, etc.

- L'olivera: és un arbre no massa alt, ramificat amb fulles petites amb forma de llança, impermeables i dures. Es tracta d'un arbre adaptat a la sequedat i a la calor mediterrània. Les plantacions d'oliveres cobriren durant segles, gran part de les terres de conreu de Mallorca.

- Garrover: és una planta que a diferència de la majoria d'altres, cada garrover té una classe de flors: o masculines o femenines. El seu fruit és la garrova i és dolç.

- Ciprell o xiprell: és una planta amb fulles com agulles, floreix a la tardor igual que l'arbocera. Es solia usar per fer umbracles.

- Estepa Blanca o d'escurar: el nom prové del color de les seves fulles i perquè abans era emprada per escurar.

- Estepa llimonenca o morisca negra: és una planta de fulles estretes i amb una forta olor de resina. Les flors són blanques i més petites que les altres estepes.

- Romaní: és l'arbust més agradable de la nostra garriga, és olorosa i medicinal, arriba més o menys a créixer un metre d'alçada. Les seves flors poden ser blaves o roses.



Idioma

Segons l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears de 2007, la llengua catalana, pròpia de les illes balears, tindrà el caràcter d’idioma oficial.
Els aspectes més destacats de la llengua catalana de Mallorca, mallorquí, són les neutralitzacions de la a i la e tòniques, i el consum del article salat ( es, sa i ses) en el lloc de el, la, els i les (excepte a la localitat de Pollença, on curiosament s’utilitzen els articles el, la , els i les) .






Història

Prehistòria

A Muleta (Soller) i a Son Matge (Valldemossa) s’han trobat restes de una etapa arcaica de la prehistòria mallorquina. Els més antics s’han datat a l’any 5.200 aproximadament.

Les colonitzacions protohistòriques (Gregs, Fenicis, Cartaginesos, Romans) són febles.

Els balears eren bons foners i es feren mercenaris dels cartaginesos. Pareix ésser que lluitaren al costat d'Hannibal, el general cartaginès que quasi derrotà els romans, i arribaren a combatre gairebé a les mateixes portes de Roma. D'aquell temps és la dita: Hannibal ad portas, quan hi ha un perill imminent. No volien cobrar amb diners, i demanaven ser pagats amb dones i vi.
Edat Antiga
Els romans intentaren conquerir l’illa de Mallorca en diferents ocasions, però els balears els causaven grans danys a les naus amb les pedres que tiraven amb les seves fones, finalment el 123 aC Quintus Caecilius Matellus, que després seria conegut amb el sobre nom de Balearicus, va fer cobrir les naus amb pells, d’aquesta manera va poder desembarcar i sotmetre els balears.
Els romans fundaren les ciutats de Palma (Palma de Mallorca) i Pol.lèntia (Alcudia). Al final d’aquest període el cristianisme arriba a l’illa.



Alta Edat Mitjana

Al 425 el poble germànic dels vàndals saquegen Mallorca i al 455 la incorporen al seu regne del nord d’Àfrica. Al 534 el general Apol•linar incorpora les Balears a l’imperi Bizantí. La decadència bizantina a la Mediterrània Occidental al segle VII deixa aïllat l’arxipèlag.

Els musulmans

L’any 903 es produí la conquesta de Mallorca per part de les tropes musulmanes d’Issam Al-Khawlani, quedant d’aquesta manera les illes sota control de l’Emirat de Còrdova.
L’any 1015 Mallorca passa a dependre de la Taifa de Dènia. Al 1114-1115 una croada realitzada per Pisa i el comte de Barcelona Ramon Barenguer III saqueja però no ocupa l’illa. Això accelerarà la incorporació de la taifa als almoràvits. Al 1203 els almohades es fan amb Mallorca.

Jaume I
L'illa fou conquerida novament durant la croada de les tropes catalanes i aragoneses de Jaume I el conqueridor l'any 1229. Després de derrotar definitivament a Abú Yahya a la Batalla de Puerto Pí (1229) va prendre i saquejar Medina Mayurka (1230), la resistència cessà en 1231. Els habitants de Mallorca que no varen ser assassinats fugiren a l'Àfrica o foren esclavitzats. L'illa va ser totalment repoblada per catalans principalment provinents de les comarques del Rosselló i l'Empordà, i en general de la costa nord del principat. És per això que avui en dia encara es parla català, tot i que els mallorquins anomenen la seva llengua "Mallorquí", i així és coneguda arreu. És una llengua ben viva i posseeix unes característiques que la diferencien del català del Principat, tant per l'accent com per algunes paraules i expressions exclusives del mallorquí.
En el seu testament, Jaume I creà el regne de Mallorca, depenent del Rei de la corona Catalana-aragonesa. També rendien vassallatge les illes de Menorca (encara sota poder musulmà) Eivissa i Formentera. Un cop mort el rei Jaume(1276), el seu fill Jaume pren el nom de Jaume II de Mallorca i assumeix el tron.
A la guerra de successió, l'illa va ser fidel a l'arxiduc Carles, juntament amb el Principat i el Regne de València. Felip V va derrotar les tropes catalanes i Mallorca va passar definitivament a formar part de l'Estat Espanyol.
Organització política
L'illa té una població censada de 814.275 habitants, de la què menys de la meitat viu a la capital, Palma (396.570).
Els municipis que la segueixen en població són Calvià (50.777), Manacor (37.963), Inca (29.450), Llucmajor (35.092), Marratxí (32.380), Alcúdia (18.327), Felanitx (17.969) i Pollença (16.997).
L'àrea metropolitana de la capital, que s'estén pels municipis de Palma, Calvià, Marratxí i Llucmajor, situats a la Badia de Palma, té més de 500.000 habitants. Pel contrari, el municipi menys poblat és el d'Escorca (276) situat a la Serra de Tremuntana.
L'illa rep anualment, gràcies al turisme com a principal activitat dins l'illa, uns 12 milions de visitants, això fa que a l'estiu la població d'aquestes ciutats es multipliqui. Destaca igualment un elevat nombre d'estrangers residents.





Gastronomia

Mallorca és una illa dividida en tres parts: la serra de tramuntana, la serra de llavant i la plana enmig.
El conreu d'hortalisses i cereals i la cria de porcs a l'interior es complementa amb la pesca de la costa. Les matances són molt important a l'illa, ja que s'aprofita tot el porc en una varietat d'embotits i per descomptat, l'ensaïmada . La seva gastronomia es basa doncs en el porc, les hortalisses, el peix i el marisc.

Ingredients bàsics

Els mallorquins utilitzen els ingredients que la seva terra els permet.

De carn: Porc i Sagí

De Hortalisses i llegums de tota classe: all, tomàquet, albergínia, pebrera,...

De Peix i Marisc també de tota classe.

Greix sobretot: Oli d’oliva de Mallorca i de vegades saïm.

I d’Espècies: sal, pebre negre, pebre bord...

Especialitats

A continuació es detallen els elements més destacables de la gastronomia d'aquesta illa:

Ensaïmada
El producte mallorquí més estès fora de l'illa és l'ensaïmada, una pasta tova i cuita a base de saïm (greix de porc), de forma circular i espolsada de sucre fi. Aquest dolç es produeix amb denominació d'origen i sol superar els 15cm de diàmetre. De vegades arriben a mig metre. Fora de Mallorca, aquest dolç és a sovint més petit.



Sobrassada
La sobrassada de Mallorca és un embotit de denominació d'origen (DO) protegida per la Unió Europea. Es fa a base de carn magra de porc, llard i pebre roig en pols. Es preserva en budell i se serveix crua, fregida o torrada, freda o calenta, amb dolç o amb salat. També hi ha una DO específica per a la sobrassada de Mallorca feta amb carn de porc negre de Mallorca.
Coques
La coca de trampó és una coca de recapte amb diverses hortalisses. Aquesta coca és molt estesa arreu dels Països Catalans, en especial a les comarques Centrals del país Valencià i a les Terres de Ponent.
Una altra coca és la coca de saquí, feta a base de la massa fresca d'una ensaïmada; encara una altra és la coca de pebrots torrats.
Frit
El frit és un plat tradicional elaborat a partir de la carn, la freixura, el fetge i la sang cuita de porc, be, cabrit o fins i tot indiot. És un fregit amb oli d’oliva de la carn amb ceba, tomàtiga, pebres vermells i patates.
Sembla que té origen semita, ja que presenta semblances a la cuina juevo-sefardita i àrab. És ja citat a diversos receptaris antics com el Llibre de Sent Soví (s. XIV)
Existeixen diverses varietats del frit, entre elles el Frit de matances, que es fa l'època de matances; el Frit de rates, variant de Sa Pobla relacionada amb la caça; el Frit de sang, de la comarca de la Serra de Tramuntana; i el Frit variat, una versió amb ingredients variats.





Altres plats típics
 Bunyols de vent, una preparació d'ascendència àrab present al País Valencià i Catalunya.

Panada, i una versió únic de l'illa, el Cocorroi, que té una forma arrodonida.

Tumbet, un plat fet a base de capes de verdures (patates, albergínies, pebrots, pot tenir carbassó) tallades a rodanxes, fregides i cobertes de sofregit que es pot menjar fred o calent com a primer plat o per a acompanyar carns i peixos. La carn, fins i tot una mica de sobrassada, o el peix es pot afegir en trossets com una capa més per a fer un tumbet de carn, de sobrassada o de peix. També és típic a les Pitïuses.

Quelis o galetes d'Inca, una mena de galetes de pa que es trenquen longitudinalment amb facilitat i es poden farcir del que es vulgui.

Rosari ensucrat, un enfillal de dolços típic de Palma que es regala als fills i néts menuts durant Pasqua, junt amb les panades i rubiols.

Rubiol, una panada dolça pareguda a la casqueta de Catalunya o el pastisset dolç valencià típic de Mallorca i Menorca.
Begudes típiques

Herbes de Mallorca

Palo

Mesclat

Fires gastronòmiques
A St. Joan, se celebra el primer dissabte d'octubre la Festa d’es Botifarró, una festa popular on es consumeix gran quantitat de llonganisses i sobrassada. A molts pobles de l'illa, les matances són un esdeveniment festiu que involucra tot el poble. La festa popular de Binissalem és Sa Vermada (o sigui la verema).
Cal destacar la Nit de Sant Antoni a Sa Pobla, festa molt popular a Mallorca, on es consumeixen en gran quantitat els productes típics de Mallorca:sobrada, ensaïmades, arroç brut, ...
Festa de Moros i Cristians a la localitat de Pollença, el 2 d’agost, amb la simulació de la lluita del poble contra el pirata bereber Dragut, amb una extraordinària repercussió mediàtica i turística

Arquitectura

Una de las figures arquitectòniques més representatives de l’illa, consisteix en el castell de Bellver, per ser un dels 3 únics castells europeus de planta circular.

LES CENTRALS NUCLEARS

Introducció

Una central nuclear és una instal•lació preparada per a la generació d'energia elèctrica, que es caracteritza per l'ús de materials fissionables, com el plutòni i l’orani que mitjançant reaccions nuclears proporcionen calor. El qual mou el alternador per produir energia elèctrica.

Dispositiu de contenció

Està formada per dos pareds fete per formigó y ferro.
És important la seguretat d’aquest dispositiu ja que pot probocar fuges rediactives fatals tan per el medi com per les persones.

El reactor

El reactor és un dispositiu on és produeix una reacció nuclear controlada.

L'element principal d'una central és el combustible. Es tracta d'unes llargues varetes metàl.liques a l'interior es troba el producte reactiu, que segons el tipus de central pot ser urani o plutoni .

Un reactor nuclear té dificultats per mantenir la reacció si els neutrons adquireixen excessiva velocitat. Per això es precisa un element que permeti que els neutrons siguin frenats; aquest material es denomina moderador.

El moderador adopta formes variades. Pot ser un líquid, com l'aigua pesada, en el qual es submergeixen les varetes de combustible. També pot es sòlid, com el grafit, la intensitat de la reacció es controla introduint aquestes barres més o menys. Al bloc de combustible més moderador se li denomina nucli del reactor.


Un element important per al nucli del reactor és el refrigerant. La seva missió és absorbir la calor produïda per la reacció, per a posteriorment ser transferit a un circuit secundari (intercanviador de calor).


Turbina de vapor, Generador d’energia,Transformador i Xarxa elèctrica.

El reactor genera vapor, que es transforma en energia elèctrica, mitjançant la turbina i el generador. El transformador subministra aquesta energia a la ciutat a través de la xarxa elèctrica.
Una vegada fet el procés, el vapor en refredar-se es condensa i passa al condensador que elimina l’aigua sobrant en el dipòsit.

Torre de refrigeració

Una torre de refrigeració ha de tenir un subministrament d’aigua a prop.
Les torres de refrigeració recullen l’aigua del condensador, i la sotmeten a un procés de refredament, per a abocar-la posteriorment al mar, riu, o la font de la qual s’hagi alimentat.

Sala de control

Lloc des del que es controla el bon funcionament de tota la central nuclear.


Centrals nuclears a Espanya

El conjunt de centrals nuclears corresponen a tres generacions diferenciades dintre el programa nuclear.

Primera generació:
Centrals projectades al començament de la dècada del 60 que la construcció s’acabà al final de la dècada o començaments dels 70.

Segona generació:
Centrals projectades i iniciades al començament del 70, i varen començar a funcionar al final d’aquesta mateixa dècada.

Tercera generació:
La construcció d’aquestes centrals foren autoritzades posteriorment a la aprovació del Pla Energètic Nacional al juliol de 1979.

Beneficis
 1.-Evita els problemes ambientals per a la combustió dels combustibles fòssils
L’ ús de combustibles fòssils per a la generació d’energia (petroli, gas i carbó), produeix grans problemes mediambientals, especialment l’ús del carbó per a les seves altes emissions de Diòxid de Carboni CO2, amb la contaminació de l’aire i les aigües amb greus efectes sobre l’activitat humana, com la agricultura, la ramaderia i també sobre la salut humana i animal. Tots aquest efectes es produeixen per:


 Escalfament Global: especialment per l’emissió de Diòxid de Carboni.
 Pluja Acida: afecta directament a la desforestació i contaminació de l’aigua.
 Contaminació de l’aire: la combustió genera contaminació.
 Extracció de Carbó: el seu procés de explotació es molt contaminant, amb l’aire i l’aigua.


 Transport de Petroli: gran perill ambiental, Alaska, Galicia, Bretanya, ....

 2.- Disposició de Recursos:
Tant el petroli, con el gas i carbó son recursos naturals, i per tant esgotables, especialment el petroli i el gas, on es considera unes reserves inferiors als 100 anys, essent més a més molt important per a la industria química, sense la qual no seria possible el nostre actual sistema de societat tecnològica.

 3.- Seguretat

Els avanços tecnològics, fan cada vegada mes improbable els accidents. Quant més avançada estigui l’obtenció d’Energia Nuclear, més avanços es produiran tant a la seguritat del procés de producció com a la gestió dels residus.

 4.- Perill Guerra Nuclear:
Les principals tensions polítiques, econòmiques i socials, que es tradueixen en tensions bèl•liques, provenen del control de les zones de producció i transport del petroli. Per tant el desenvolupament de l’energia Nuclear reduiria la seva importància estratègica, i per tant el perill de guerra nuclear. Son precisament països amb força recursos petrolífers, Iraq o Iran, els que en fan ús com a defensa estratègica del petroli.

Desavantatges

 1.-Accident Nuclear

El combustible utilitzat a la fissió nuclear, urani i plutoni, son materials altament radioactius. La radiació existeix de forma natural al medi ambient, però una exposició no natural molt
elevada pot tenir conseqüències irreversibles sobre el medi ambient i els esser vius: contaminació, mutacions,... i mort.

 2.- Armes Nuclears
Alguns països utilitzen l’energia nuclear com a font per a l’obtenció d’armament nuclear

 3.-. Gestió del Residus Nuclear
La generació de Energia Nuclear utilitza per a la combustió elements radioactius, i la gestió dels seus residus significa protegir al medi ambient i a les persones dels seus efectes, que poden esser de cents, inclús mil•liars d’anys-

LES CENTRALS NUCLEARS

Open publication - Free publishing - More sun