11 may 2011

XLVI CONCURS DE SANT JORDI 2011 d'ESO (RILEY)

Un altre conte que vaig presentar fou el d'una guitarra que ens explica una història d'amistat, el conte el vaig titular Riley:


Vaig néixer - o més ben dit, em van fer – cap als anys vint, en plena crisi americana, en un taller de Mississippi.
Deien que estava feta amb molt d’amor i molta cura, de la millor fusta possible, i que tenia una acústica increïble. Però el cas és que, sigui perquè no hi havia diners o perquè la gent no estava per músiques, van passar anys abans que  algú em comprés i se m’emportés d’aquell aparador polsós, on n’hi havia d’altres com jo, entre trombons i tambors. Jo era una guitarra, però no una guitarra qualsevol, a mi m’esperava una llarga vida. No havia vist món i tenia moltes ganes de viatjar i protagonitzar concerts i balades.

Però, què voleu que us digui, la meva primera experiència en ser tocada no va ser gaire agradable.
L’home que em va comprar, un cantant amb poca habilitat i menys tacte, em va trencar vàries cordes, a més de colpejar-me en diverses ocasions. Si allò era el que m’esperava, hauria preferit quedar-me a casa. No hi va haver concerts, ni cançons, ni gent corejant el meu nom. Només hi va haver la gelosia de la seva dona, que no aconseguia entendre que el marit sentís més passió per una guitarra que per ella.
Entre el poc interès i els pocs diners que duia a casa, aquella dona va acabar per fer-nos fora. Així que ja em teniu recolzada a l’esquena d’aquell home, caminant sense rumb. Maleïa l’hora en què m’havia comprat!
L’home sense feina i res per dur-se a la boca, es va posar a tocar-me en una cantonada, demanant almoina. Jo, que al taller sempre m’havien dit que havia nascut per triomfar, per ser protagonista, ara em trobava al carrer, mendicant, i a més, completament desafinada i mal acompanyada per una veu cascada.

Aquell costum de tocar al carrer com pidolaires va esdevenir la nostre vida, fins que un dia, un home de color que rondava la cinquantena, es va acostar al meu amo i li va oferir canviar-me per diners. El meu amo no en volia sentir a parlar, però aquell home li va explicar que era per al seu nebot, un nen solitari que necessitava algú com jo que l’ajudés a sortir de la seva situació. No, per favor, caure en mans d’una criatura! Allò no era vida. Si hagués pogut, en aquell moment m’hauria suïcidat per passar a millor vida. Un nen! Només podia pensar en això. Prefereixo estar al carrer amb aquest home que anar a parar a mans d’ algú que no sabrà tocar-me! Finalment, però, el meu amo va acceptar el canvi per un bon feix de bitllets – si bé no tants com els que jo valia.

L’home em va prendre entre els braços i em va somriure. Semblava feliç d’haver-me comprat i, sense saber que jo l’escoltava, va dir: “Riley, ja tinc el teu regal. Estic convençut que això et canviarà la vida”. Com podia pensar aquell home que un nen em podia tocar? Encara més, com podia pensar que jo canviaria la vida de ningú?  Aquella mateixa tarda en que se celebrava el tretzè aniversari del noiet, l’home em va presentar al seu nebot:
- Riley, aquesta és la teva nova amiga. Espero que sigui una bona companyia.
- Gràcies, oncle! – va respondre el noi, mentre l’abraçava amb mi entremig, entre cos i cos.

En Riley era el setè i darrer fill d’una família pobre i mai no havia estat un nen entremaliat, sinó d’allò més sensat. El que li agradava no era enfilar-se als arbres, ni córrer pel camp, sinó que es limitava a seure al porxo i escoltava l’oncle cantar aquelles lletres que parlaven de penes i desgràcies.
Adele, la mare d’en Riley, no podia comprendre que el seu fill preferís aquelles lletres, que incidien en la pobresa, que jugar amb els seus germans. I la mare no era l’única que se n’estranyava. En general, tota la família estava sorpresa, excepte l’oncle, que li cantava cada nit fins la matinada.

Si ja de petit havia estat un infant solitari i estrany, a l’adolescència aquells trets s’havien accentuat. Tots estaven una mica preocupats pel seu comportament, i l’oncle va tenir una idea: li regalaria una guitarra i li ensenyaria a tocar-la. Van pensar que en Riley potser no seria el millor atleta, ni el millor mecànic, fins i tot que allò podia no ser-li útil per a la vida - “com havia d’ajudar-lo una guitarra a guanyar-se la vida?”, pensava la seva mare -, però aquell noi necessitava alguna cosa que el salvés de la soledat que l’acompanyava, costés el que costés. I així fou com vaig arribar a les mans d’en Riley.

El dia del seu aniversari, en caure la nit, en Riley i el seu oncle van sortir al porxo. Jo tremolava davant del que esperava sentir. En Riley em va prendre amb els seus braços joves, mentre el seu oncle li ensenyava com m’havia d’acaronar i de puntejar. Amb paciència i dedicació, aquella nit van tornar a sortir de mi alguns acords que clamaven clemència, però aquesta vegada, eren per ser escoltades i cantades sota la llum dels estels. La veritat és que la vida que havia dut no m’havia permès cuidar-me gaire i, de vegades, sonava desafinada, però mai per culpa del noi. Als seus braços em vaig sentir segura, i el noi cantava amb sentiment. En Riley semblava feliç, i jo també ho era. Cert que no protagonitzava grans concerts i que no corejaven el meu nom perquè seguís sonant, però semblava que havia trobat una llar, i amb això ja en tenia prou.

Enmig d’acords que anaven esdevenint melodies increïbles, van anar passant anys. Però les coses sempre poden canviar... de vegades, a pitjor. I és el que va passar. Jo que havia trobat una llar, de sobte em vaig tornar a trobar al carrer, aquesta vegada ben acompanyada. En Riley va marxar de casa per buscar aventures, va agafar el camí cap a Mississippi i em va dur amb ell. Al capdavall, formava part del seu pla. Tenia la intenció de fer alguns concerts i tocar en algunes sales. Res per llençar-hi coets, però si per satisfer el desig. Malgrat que ens en vam sortir, foren temps difícils, amb molts dies de carrer, de gana i de favors. Però no ens feia res. En Riley començava a ser conegut i a tocar en algunes emissores.

I és que les coses poden canviar... a millor. Però ja no us explicaré la resta de la història perquè començo a sentir-me una mica cansada de tant parlar i recordar.
Ara ja sóc una guitarra vella i parlo des d’una vitrina. Després d’aquells inicis difícils, van arribar temps millors. La meva ha estat una vida llarga i plena d’èxits – diuen que en Riley  i jo vam renovar el blues -, però al final del camí, el que importa, el que ha quedat a la memòria, no han estat els èxits. El que més recordo són aquells principis, quan vaig trobar el qui avui em conserva amb tanta cura. Plegats hem fet vida, sabent d’òn veníem i, tal vegada, cap a òn anàvem. Vam esperar, vam tenir paciència, i tot va anar arribant. Ell em va donar la vida i jo li vaig retornar l’alegria. Ens vam entendre, ens vam cuidar i ens hem estimat. No era qüestió de necessitat, sinó d’autèntica amistat. Sí, sóc una guitarra i em dic Lucille. Això és una història... una història d’autèntica amistat.

9 may 2011

XLVI CONCURS DE SANT JORDI 2011 d'ESO

Aquí podeu veure l'entrega de premis de Sant Jordi que es va celebrar el 7 de maig pels nois i noies de Secundaria, el qual vaig ser guanyador del 1r premi de la 3ra categoria, que estava formada pels nois i noies de 1r i 2n d'ESO:


Entrega de Premis de Sant Jordi 2011 from garbitv on Vimeo.

El conte es titulava Lunes el qual parlava d'una persona que espera l'autobus i que ens ensenya que en les coses mes insignificants hi ha un sumriure:


Hoy es lunes, primera hora de la mañana. Con más sueño que ganas espero el autobús que me tiene que llevar al trabajo.
Bostezo y refunfuño porque preferiría, como la mayoría de los mortales, permanecer entre los brazos de Morfeo.
Para evadirme imagino otras realidades, otras situaciones, donde el lunes pasa a ser un domingo eterno – o, mejor, un sábado, ya que los domingos pueden parecer deprimentes. ¡Cuanta felicidad!  Pero en el momento en que abro los ojos vuelvo a la realidad, a la estación donde espero el autobús que, como siempre, lleva retraso.
Pero ha aparecido alguien nuevo. Una mujer que pasea a su perro.
El animal es el único que parece contento, juega y se divierte con su cola. Persiguiéndola y persiguiéndose a sí mismo, ha captado mi atención.
Lo miro y no dejo de sonreír y de pensar que en aquel momento la felicidad se esconde detrás de las cosas más sencillas y, además, está más cerca de lo que podemos imaginar. El perro la encuentra en su cola, y yo viéndole a él… por fin, llega el autobús.
Hoy es lunes, primera hora de la mañana. Y con más sonrisas que sueño subo al autobús que me tiene que llevar al trabajo.